El lladre del meu cor

Encara amb el gust de cafè amarg a la meva boca em va venir el record de com eren de dolços els seus petons. Un somriure maliciós se'n va instal·lar als meus llavis. No el coneixia, però des de feia uns mesos que cada nit venia als meus somnis i em prenia la vida i el desig ...

N'havia sentit parlar d'ell, l'anomenaven el Lladre de cors

Sembla que era molt conegut dins del cercle on tot just jo havia aterrat feia poc, però fins que no va entrar al meu somni per primera vegada no hi vaig prestar atenció, pensava que no podia ser veritat. Aquella nit jo estava adormida i de cop el meu cor va sentir una punxada... era una sensació que no havia tingut mai. Em va fer una mica de mal, però a la vegada em va donar plaer... Tot el meu cos es va esgarrifar i dins la meva ment el vaig veure mentre ell s'hi instal·lava. No es deixava veure del tot, de vegades només els ulls, d'altres només el somriure... però mai tota la seva cara. Jo estava espantada, però no sé per què em trobava a gust amb ell dins meu... hi havia quelcom que m'atreia i no em podia resistir. Mai havia sentit allò... era màgic, era pur plaer.

En arribar l'alba, el sol començava a entrar per la finestra escalfant el meu cos... estava gelat després de passar tota la nit amb ell. Em prenia la vida, fins a l'últim sospir, fins a l'últim alè… i malgrat tot jo no en tenia prou... Aleshores, ell, com cada dia, marxava en silenci. Mai havia sentit la seva veu... mai m'havia dit el meu nom... només gemecs a cau d'orella..., mai vam creuar una paraula, però era el meu amo i senyor. Ja tenia el seu lloc permanent dins la meva ment i cada nit l'esperava amb deliri.

El pitjor de tot era passar el dia esperant que arribés la nit... Totes en parlaven d'ell... de com entrava als seus somnis, de com les estimava i com era de dolça la seva veu. I jo embogia engelosida... per què amb mi no em parlava?... per què a mi em feia tant de mal? Després d'uns mesos, ell va començar a ser més afectuós, i jo cada vegada més seva... les nits se'm feien curtes, els dies eterns... tot el dia amb un cafè a la mà, amarg, per recordar la dolçor dels seus petons. La meva pell tot el dia esgarrifada, com una gata... i el meu pensament completament anul·lat. Ja no era jo, però el pitjor de tot és que no m'importava... De mica en mica el meu cervell el va començar a imaginar de tal manera que durant el dia el veia a qualsevol lloc... A tot arreu hi havien els seus ulls, el seu somriure, però no eren d'ell... i llavors vaig començar a caure a la tristor...

Una nit dins el meu somni, després de fregar pell amb pell li vaig parlar. No ho havia fet mai, necessitava dir-li tot el que sentia... i com de feliç em feia, però que no en tenia prou... li vaig demanar per favor que em digués el seu nom de veritat, volia sentir la seva veu ... ell sense obrir la boca, va assentir i va sortir del meu somni...

Van passar els dies i jo, desesperada, embogida. No havia tornat més des d'aquella nit i ja no sabia que més podia fer... No el podia cridar pel seu nom, no em sentiria...no sabia on podria trobar-lo i em vaig consumir.

El cel era blau intens i jo el veia sempre ennuvolat, passava la gent pel meu costat i no la veia... anava perduda fins que un dia deambulant amb el meu cafè a la mà, sense mirar, vaig ensopegar amb algú... El meu cafè va anar a terra i de cop vaig sentir una veu que em deia...

-Disculpa'm... vols un cafè?...

Jo sense prestar atenció a aquelles paraules vaig aixecar el cap i en mirar-lo als ulls el meu cor es va disparar i quan em va somriure els meus ulls van començar a plorar... Era ell, el meu lladre, era ell, el meu amor...

Em va agafar de la mà, vaig sentir la seva pell, vaig recordar la seva olor, i em va apropar a ell, i cau d'orella em va dir el meu nom... Gata.

Sé que els somnis si els desitges amb el cor, es poden complir...

No deixeu mai de somiar

Gata ❤️